ESTUDI DE GRAVACIÓ / RECORDING STUDIO

IMARÀNTIA. Retruc

RETRUC

A mitjans dels anys setanta, Tomeu Quetgles, un entusiasta universitari fou capaç d’il·lusionar a un grup de joves que amb més voluntat que ofici, ens reuníem a Bunyola els dissabtes horabaixa per assajar un repertori que m’ha acompanyat tota la vida. Unes cançons eren de caràcter més internacional i pertanyien a autors com Don Mclean, Bob Dylan, Pete Seeger. Unes altres, més locals, on a més de Maria del Mar Bonet, vaig descobrir un grup que em fascinà per l’enginy punyent de la seva temàtica i per la riquesa lèxica del seu llenguatge.

Em referesc a UC, grup format aleshores per Isidor Marí, Joan Marí i Victorí Planells, i que inicià el seu camí l’any 1973, tot just fa 50 anys.

D’això en fa més de quaranta anys, però la vida que ha estat generosa, m’ha obsequiat amb una rica i plaent relació amb les Pitiüses, especialment amb Formentera, illa per la qual sent una estima molt gran, tant com la que sent per la seva gent que sempre m’ha acollit amb els braços oberts. Tant amb Aires Formenterencs, amics i companys de discs i escenaris, com amb María José Cardona, amb la qual creàrem el grup Imaràntia ja fa deu anys, mai no ha mancat aquell repertori d’adolescència, que ha sobreviscut al pas del temps amb una vigència imbatible, per la seva qualitat i pel sentit que dóna a l’existència dels habitants d’aquestes Illes.

Retruc, una mirada particular al repertori pitiús que UC va popularitzar, és el tercer disc d’Imaràntia, i ha estat per a nosaltres el més difícil dels tres. Hem suat de valent perquè UC han estat i són una referència per a diverses gene- racions i no ens podem permetre el “sacrilegi” de faltar el respecte als Mestres.

Per això quan amb Maria José Cardona ens plantejarem que Imaràntia fes un disc de reconeixement i agraïment a un grup tan emblemàtic per haver-nos ensenyat un patrimoni musical tan valuós, el neguit i la pressió ens va envair de tal manera que ens ha acompanyat al llarg de tot el procés d’enregistrament. Com podíem resoldre dignament versionar aquelles cançons que tant ens agradaven i tant admiràvem, sense fer-les malbé?

Però el gaudi que sentim en tocar-les i cantar-les, sumat al plaer de servir d’altaveu a aquell repertori estimat, ens ha donat el coratge per assumir el repte. I sobretot més enllà d’estils musicals ho hem fet des d’un màxim respecte a les lletres i al seu missatge.

I ens ha agradat gravar-les perquè “en aquesta illa tan pobra” i maltractada, “com voleu germans que canti” si “ara hem ‘gafat una usança” que fa que “es pobres no podem viure” sobretot “des de que no hi ha eleccions”? Tanta sort que al torrent encara queden “flors de baladre”, que amb la seva olor són el millor remei natural per a reviscolar un amor “amb poca alegria” que s’anima a mirar al cel per retrobar la passió “per una estrella perfeta” que amb aquella llum que desprèn il·lumina les nits de “Formentera”, alhora que a la ràdio sona una “cançó de vesprada” mentre a cau d’orella diem “bona nit, blanca roseta” a la persona estimada quan se’n va a dormir.

Miquel Brunet, febrer de 2023